3

L’aigua calenta l’embolicava. Notava com la pluja calenta li queia sobre la cara i li picava amb força les galtes. La música sonava des de la radio, a l’altra punta, com un soroll distant dins dels seus pensaments. Alçà la cara contra el raig d’aigua que queia de més a munt. Va intentar obrir els ulls, però va desistir. Es va fregar els cabells i la cara per últim cop i va tancar l’aixeta.

Va sortir de la dutxa i s’assecà amb aquella tovallola aspre i rugosa que penjava just davant seu. Al donar-se la volta va veure el mirall entelat, va allargar la mà i amb moviments suaus i concèntrics va traçar un cercle en el qual s’hi va veure reflexat. Amb les mans arrugades es va fregar la cara i els cabells, intentant-se pentinar.

Al obrir la porta del lavabo tot el vapor i escalfor que fins ara l’envoltava es va esvair en un tres i no res. La radio anunciava que eren passades les dotze. Va notar l’aire fresc contra la seva pell. Ell va somriure i es va dir a si mateix:

“Vosaltres teniu rellotge, nosaltres tenim temps.”

I va escoltar la cançó que sonava. Aquella veu aspre que li deia que es mantingués jove per sempre més. La veu d’en Dylan el relaxava i el feia pensar. Va tancar els ulls i es va deixar endur per aquell punteig tant singular. Que creixis honrat i fort, que sempre sàpigues la veritat, i va riure.

Es va vestir i va sortir de l’apartament per primer cop des de que havia arribat. Al sortir al carrer el va recórrer amb la mirada en busca d’un supermercat, o qualsevol lloc on pogués anar a comprar menjar. Va veure una senyora gran que passava, mig encorbada pel pes de les bosses que aguantava amb aquells braços tant prims i escanyolits.

“Perdoni, que em podria dir on puc trobar un súper, si us plau?”

La senyora va alçar la cara i se’l va mirar amb una mirada incrèdula.

“Al final de la illa a mà dreta, que vagi bé.” I va continuar el seu lent pas cap a casa.

En Llibert va fer cas a aquella senyora de cabells blancs i cara arrugada i va caminar lentament aquell tros de illa i al arribar al final va girar a mà dreta com li havien indicat. Els cotxes passaven ràpidament pel seu costat i ell se’ls mirava amb cara de pena.

Es va passejar amb suavitat pels llargs passadissos del supermercat, empenyent del carro amb subtilesa i pensant què volia comprar. A poc a poc l’anava omplint, i sense que se’n adonés ja estava ple. Es va dirigir a la cua. Just abans de posar-se darrera l’últim va veure com arribava una noia amb unes magdalenes i una bossa de patates. Es van mirar. Al veure el carro ple la noia va alçar la mirada amb cara de pena.

“Passa, passa.” Va fer ell suaument.

“Gràcies.” Va dir la noia, era bonica, de fisonomia fina i mirada tendre. Va ser llavors quan en Llibert hi va caure; era la noia de la porta. “Ai, tu ets...”

“Andrea, la teva veïna sí, pensava que no em reconeixeries.”

“Estranya convinació, patates i magdalenes?”

Ella es va mirar la seva compra i després se’l va mirar de fit a fit, al cap d’uns segons de mirar-se’l va dir:

“I tu ets el...”

“Llibert, encantat.” I es van donar dos petons.

Després d’haver-ho passat tot per la caixa va veure que l’Andrea l’esperava a la sortida del súper.

“Tornem junts?” Va fer ella amb un somriure.

“Siusplau.”

I es van dirigir cap al 200. Ell contemplava el carrer i somreia, ella se’l mirava amb cara estranya. Va ser quan estaven arribant que l’Andrea va decidir preguntar. Era una noia curiosa, i quan quelcom l’intrigava no se’n podia estar.

“D’on ets Llibert?”

“Ui... la resposta és molt llarga... de molts llocs... podríem dir que del món?”

“Així que ets un desarrelat, un sense bandera?” Va dir ella mig rient.

L’Andrea es va posar la mà a la butxaca i va extreure’n les claus, va obrir el portal i va aguantar la porta per tal de que el noi pogués passar.

Al sentir el comentari el noi va riure.

“Diguéssim que em van desarrelar de jove, i que he vingut en busca d’una bandera, d’una història... però és molt llarg. Escolta, com que veig que t’encurioseixo molt, et convido a dinar?”

“M’encantaria! De fet, tinc la nevera buida... Tot i que tinc una mica de pressa, hauré de marxar d’aquí poc...”

“I l’omples a base de patates fregides i magdalenes?”

I els dos van riure.

Li agradava cuinar. Se sentia lliure fent servir el ganivet per trencar les patates i pelar les cebes. Va agafar el llom de porc que acabava de comprar i el va tallar en petits medallons, per untar-los seguidament d’una mescla d’oli i mel. Després va coure la ceba a foc lent, afegint-hi sucre per tal de confitar-la. Va afegir les patates, escapçades, i va encetar una ampolla de Porto. Amb un cop destre va fer saltar les cebes i les patates que es fregien i saltaven alegrement a foc lent amb l’oli i la reducció de Porto i fent volar l’altra mà hi va afegir sal i pebre. Va saltejar en una plantxa a part els medallons i finalment els va afegir a la cassola.

A tot això l’Andrea se’l mirava encara més encuriosida.

“El món t’ha ensenyat aquestes coses?”

“No, això m’ho ha ensenyat la meva mare... ja podem parar taula. Els plats son al armari de darrera teu, i els coberts al primer...”

“Al primer calaix?” I el va obrir i va agafar dos parells de forquilles i de ganivets “Com a totes les cases.”

“No ho sabia...”

“Parla’m de tu... explica’m com et van desarrelar.”

“Bé... vaig néixer a Barcelona. Als 10 anys vam marxar amb la meva mare, i des de llavors no hem parat. Primer varem estar 3 anys a França, 1 i mig a Itàlia i després un parell d’anys a Rússia... Xile durant 1 anys i Canadà fins fa 2 dies que vaig volar cap aquí. Mai hem tingut un lloc que poguéssim anomenar casa. Mai he conegut al pare, i de fet per això sóc aquí... Siusplau, menja”

Ella va fer que sí amb el cap, mirant-se’l incrèdulament, amb la boca oberta i els ulls com a dos plats. Va prendre la forquilla i el ganivet i va trencar un dels medallons. Per dins estaven crus, una mica massa pel seu gust. Va recollir ceba i patata i s’ho va apropar lentament cap als llavis. Va mastegar suaument aquell tros de carn. La convinació de gustos la va sorprendre: el dolç de la ceba confitada amb l’aspre de la carn i el cruixent de les patates, tot acompanyat pel picant del pebre i l’agredolç de la reducció de Porto.

“Vaja... i per què vau marxar?”

“T’agrada?”

“Molt...”

“Doncs encara no ho sé del cert per què vam marxar... un altre motiu pel qual sóc aquí. Ara parlem de tu. Què estudies?”

“Estic fent el segon any de Dret a l’autonoma...”

“L’autonoma?”

“Una universitat a Bellaterra, a 30 minuts de Barcelona amb tren.Ostres, se m’ha fet tard, haig de marxar Llibert...”

“Saps, quan estàvem a Rússia, vàrem agafar el Transsiberià...”

“Has fet el Transsiberià?!”

“No em tallis que tens pressa.” I va somriure, se sentia còmode amb l’Andrea. “Doncs quan érem al mig del no res es va espatllar el tren, i ens vam albergar en un poblet de merda. Eren quatre cases mal posades i feia un fred de nassos. El fet és que vam estar vivint durant dos dies amb un senyor gran, rondava la vuitantena. De jove havia estat caçador, però quan vam arribar, la vista li pesava massa i les mans li tremolaven, no era capaç de disparar. Doncs va ser ell qui em va dir una cosa que se’m ha quedat, i espero que se’m quedi, per sempre... em va dir: vosaltres a la ciutat teniu rellotges, nosaltres aquí tenim temps.”

Ella se’l va quedar mirant, pensant amb allò que li acabava de dir.

“Ara ves, que tens pressa. Ens veiem aviat.”