1

La Teresa sempre havia dit que l’home dels seus somnis seria un escriptor. Era bruna de pell, amb els cabells castanys i els ulls verds. De corbes poc marcades, un xic massa escanyolida i les seves dents potser podien semblar un deix massa grans. Tenia una bellesa molt poc ordinària i el seu somriure era encisador, era capaç de captivar-te  amb tant sols una mirada. La manera com es preparava les cigarretes, la sensualitat de com les encenia, i com mirava el no res mentre expirava el fum per la boca deixaven a qualsevol persona, home, dona o nen bocabadat.

En Joan mai va imaginar-se que s’acabaria guanyant la vida escrivint. Era alt i prim, reservat però a l’hora molt obert, amb una mirada alegre i uns ulls grossos com dues taronges. Tenia el cabell rinxolat i el nas amb forma de ganxo.  Ell sempre deia que els nassos grossos denotaven caràcter, que donaven vida i els seus amics li deien que no s’inventés històries. Era un home de poques dones, tot i que hagués pogut tenir-ne a qualsevol. La seva gràcia interior i la seva alegria vital el feien únic. No ressaltava de la resta a simple vista; era un diamant en brut.

I ell: el fruit d’un amor fugaç. D’un amor únic i inigualable, tant esporàdic com la flama d’un llumí, majestuós però a l’hora esquifit, intens com cap altre. Un amor de carícies i petons, mossegades i paraules boniques a cau d’orella. Un amor que tant aviat va començar com va acabar. No va conèixer el pare fins que no va tenir 19 anys i va decidir tornar a Barcelona per primer cop després d’haver marxat.

Va néixer un 20 de novembre i la mare li posà Llibert per nom. De petit, cansat de les mil i una bromes que li feien a l’escola, desitjava tenir un nom normal. Qui li havia de dir que més tard, quan ja sabia per què la policia portava pistoles i els gossos bordaven,  estaria tant orgullós del meu nom.

Van marxar de Barcelona un 12 de març, ell encara no tenia 10 anys i la decisió l’agafà totalment desprevingut. Tornava de l’escola i va trobar les bosses fetes. Aquell dia plovia. Es varen enfilar al tren i van seure.

“Què passa mare, on anem?” – va fer amb un fil de veu.

Ho recorda com si fos ahir. La mare tenia els ulls vermells i inflats. Se li feia estrany no veure-la somrient. Semblava tant insignificant.

“Res Llibert, res. Tu no pateixis.”

I va seure al seu costat i el va abraçar amb força i ell va notar com els seus sospirs es feien profunds i forts, com singlotava i com li tremolava tot el cos. Mai ha vist a la mare tant trista.

10 anys més tard aterrava a Barcelona per primer cop des d’aquell trist i plujós dia. Era 23 d’abril i plovia, ningú l’esperava.

Durant 10 anys havia voltat el món amb la seva mare. Primer van estar a França, després a Rússia, Itàlia, Xile i Canadà, i durant tot aquest temps mai havia trobat un lloc que pogués anomenar casa.

Havia deixat a la mare sola a l’aeroport, ella plorava a llàgrima viva; ell amb un nus a la gola i les llàgrimes a punt de brollar. Feia un mes que havia descobert la veritable història, o si més no la part de la mare, per la qual varen marxar, i va ser llavors quan va decidir marxar cap a Barcelona, en busca d’aquella casa que havia perdut feia 10 anys.

Va ser al sortir de l’aeroport, mig adormit, que notà les gotes d’aigua que queien de més amunt i colpejaven suaument la seva cara. Eren passades les 12. Es va posar la mà a la butxaca per treure aquell paper mig rebregat amb les indicacions que l’ajudarien a arribar a casa.

Al alçar la mirada trobà la parada de l’autobus.

Tot li semblava estrany, llunyà i molt diferent de la realitat a la que estava acostumat. Els cartells publicitaris passaven a tota velocitat i amb els ulls mig tancats se li feia impossible llegir tot allò que intentaven vendre.

Sense adonar-se’n ja era a Barcelona. La gent passava ràpidament pel seu costat, tot anava accelerat, tothom anava amb pressa mentre ell restava quiet, mig adormit, dret davant de la parada de metro.

La pluja continuava caient. Havia arribat.  Va baixar la mirada cap aquell trosset de paper que aguantava amb la mà i va llegir:

Carrer Còrsega 200, 6é 1a.

Alçà la mirada i va fer un pas endavant, i un altre i va agafar la clau. De cop la porta es va obrir davant seu i sense saber què passava va notar com li colpejaven l’espatlla. El pes de les bosses van fer que es desaquil·librés i el cos mig adormit no va ser capaç d’aguantar el sotrac. El cul li colpejà contra el terra mullat.

“Ai! Ho sento molt, perdona!”

No sabia que estava passant, però va veure aquella noia, d’ulls clars i melena fosca que el mirava amb ulls estranys.

“No passa res, culpa meva per estar aquí davant sense saber què fer.”

Es va incorporar i se’l va quedar mirant. Ella es va ajupir i va agafar les claus i aquell paper, el va llegir i se’l va mirar. Va allargar la mà i va agafar-ho.

“Me’n haig d’anar, però saps que la adreça que tens apuntada és d’una casa que és buida des de fa temps?”

“Sí, no pateixis.”

I es va apartar per què passes. Ella se’l va quedar mirant sense saber què dir, i al veure que ell tampoc deia res va marxar.

Va fer girar la clau suaument i la porta es va obrir lentament davant seu.