2

Va fer l’última calda d’aquell cigarro que ja estava les últimes i el va apagar. Mirà cap el cendrer, ple de burilles i cendra.

“M’estàs escoltant? Quico, hi ets?”

Se’l va mirar.

“Sí, sí, perdó. Estic cansat.”

“Et deia que tenim un problema, el lloc té càmeres.”

En Quico va mirar davant seu i es va trobar els dos mòbils, amb les bateries tretes. Va agafar l’anell que descansava sobre la taula amb dos dits i el va fer girar com una baldufa, se’l va quedar mirant mentres girava lliurement. Va veure com la mà de l’Albert l’esclafava contra la taula creant un soroll de metall contra fusta.

“Quico, em vols fer cas?”

“El lloc té càmeres, i què, ens tapem i ja està. Les càmeres no són de connexió en viu, simplement graven. No és res que no haguem fet abans, i necessitem victòries per petites que siguin... cada cop hi ha menys motivació.”

“Val, doncs si creus que no hi hem de fer res, endavant. Estàs bé?”

“Sí, sí. Simplement estic cansat.”

Li feia mal el cap. Es va mossegar el llavi inferior i va notar l’aro metàl·lic que hi duia. Es va fregar la cara amb les mans i va mirar a l’Albert, un noi de cara llarga i prima, cabells castanys i ulleres.

El bar estava ple. La gent reia, cridava, bevia i fumava. La música sonava forta i el sostre estava tapat per un núvol de fum.

“Has parlat amb la Andrea?” Va preguntar el Quico.

“Sí. M’ha dit que vindria ara, que havia quedat per sopar amb la Marta.” I el va mirar somrient.

“Vindrà la Marta?”

“Qui sap... vols que vingui?

“Ets un mamon...” I va somriure i va tancar els ulls. “Necessito una altra birra. Ja hem acabat del tema?”

“Sí i de totes maneres, no és el millor lloc on parlar-ne. Me’n pilles una? No pateixis, la pròxima la pago jo.”

En Quico es va aixecar i es va dirigir obrint-se pas entre la multitud cap a la barra. El bar era un local fosc, amb quatre taules mal posades i un espai entre aquestes i la barra. La majoria de gent estava dreta en petites rotllanes fent broma, ballant, sense tenir en compte res del que passava al seu costat. Tothom anava a la seva. Es va haver d’esparar uns cinc minuts fins que li van fer cas. Al girar-se per tornar cap a la taula va veure que hi havia dues noies. Es tornà a girar i va demanar dues cerveses més.

Les dues noies reien i l’Albert somreia victoriós. Va deixar les cerveses sobre la taula, i va ser llavors quan les noies el van veure. Ell es va apropar a les dues i els hi va fer dos petons a cada una.

En Quico va agafar el seu mòbil i li va posar la bateria.

“Veig que heu estat parlant del tema. Li has explicat?” Va dir la Marta.

“Sí.“ Va fer l’Albert.

“Jo dic que endavant, que no hi ha cap problema, i que necessitem victòries” Va dir en Quico. La Txell se’l va mirar.

“Totalment d’acord amb tu.”

“Perfecte. De totes maneres no és el lloc on parlar-ne.” Va fer en Quico. La Txell va fer que sí amb el cap.

La Marta era petita, de cabell curt i ros. Tenia els llavis melosos i el nas petit. Els ulls verds, foscos, de mirada seria i si no la coneixies podia ser molt intimidant, però quan reia li canviava l’expressió de la cara. En Quico se la va quedar mirant.

“Ostres, canviant de tema, avui m’ha passat una cosa molt estranya.” Va fer l’Andrea. Era més alta i tenia més cos que la Marta. Tenia els cabells llargs i foscos i una fisonomia molt fina, de mirada tendre i tranquil·la. “Quan sortia de casa avui al migdia he xocat amb un noi.”

“Ui sí, que estrany.” Va fer l’Albert. L’Andrea se’l va quedar mirant i va continuar:

“El fet és que estava davant del portal. Anava super carregat. Quan hem xocat ell ha caigut a terra i li han caigut les claus i un paper al terra. Li he recollit i sense voler he llegit el paper. Era l’adreça de casa meva, però del pis de davant meu, que porta buit des de sempre. Quan li he dit, m’ha dit que ja ho sabia i no ha volgut parlar més.”

En Quico va deixar de mirar a la Marta encuriosit per aquella història.

“Com era el noi?” va dir mentres agafava el paquet de tabac i treia un cigarro.

“Ai, me’n dones un Quico? Gràcies.” I abans de que pogués dir res l’Andrea ja tenia el cigarro entre els llavis preparat per a ser encès. “Doncs no sé... deuria tenir la nostre edat més o menys, i tenia un accent molt curiós. Bé és igual, simplement m’ha sorprès molt per què mai ha estat en venda la casa, i és el primer cop que el veig.”

I l’Albert va fer un comentari graciós, com els que feia sempre, i van riure.

Les hores passaven i ells reien, cridaven, bevien i fumaven. La música no deixava de sonar.

Eren passades les tres quan en Quico va apagar el cigarro, esclafant-lo contra el cendrer, que a hores d’ara estava a punt de bassar.

“Bé, jo me’n vaig a dormir que demà tinc feina.”

Es va aixecar suaument i va agafar la jaqueta. Els tres se’l van quedar mirant. Normalment en Quico era un noi alegre, sempre anava amb un somriure a la cara, feia goig veure’l. Però avui hi havia quelcom diferent.

“Vas cap a casa?” Va fer la Marta.

“Sí... no tinc enlloc més on anar a aquestes hores.”

“Doncs vinc amb tu i així no faig tot el viatge sola.”

Feia estona que havia parat de ploure. L’aire era fresc. Al sortir a fora va respirar profundament. Es va posar la caputxa i va mirar enrere. La Marta sortia derrere seu, va encongir les espatlles i es va cordar la cremallera de la jaqueta. Va començar a caminar carrer amunt, en silenci.

“Et veig poc animat.” Va dir la noia suaument.

En Quico va mirar-la. Ella continuava mirant carrer amunt, com si no hagués dit res. Va tardar en contestar, no sabia què dir. Va optar per la via fàcil:

“Res, estic cansat, avui ha sigut un dia llarg.”

“Veig que no en vols parlar. Bé quan vulguis, ja sap on sóc.”

I va parar. Havien arribat a casa la Marta. Ella es va posar de puntetes i va abraçar amb força a en Quico. Al separar-se la Marta se’l va quedar mirant.

No era pas alt, però tampoc era baix. Tenia els cabells curts i d’un castany ros que li variava segons l’època. Tenia una mirada alegre, i quan reia se li tancaven tant els ulls que li havien arribat a dir que semblava xino.

Ell es va apropar a ella per fer-li dos petons per despedir-se. Ella va descansar la seva mà sobre el pit del noi i va girar la cara, enfrontant-se a ell. Els seus llavis van tocar-se suaument. Va notar el metall, fred, que anellava el llavi inferior del noi. Es van separar, però poc. El seus nassos a punt de tocar-se. Ella es va apartar.

“Animat.”

I va donar mitja volta i va obrir la porta. Ell es va quedar allà, quiet, sense saber què fer.

“Bona nit...” Va dir ell silenciósament i va continuar el camí fins a casa.